CONTES

  CONTES

Els alumnes de 4t B i de 4t C del Vallvera de Salt durant el mes de setembre i octubre han llegit i escoltat diversos contes curts (La cuixa de xai de Roald Dhal,  El bitllet de mil de Mercè Rodoreda, Xahrazad de les Mil i una nits, Mala gent de Pere Calders, Honestedat de Quim Monzó, Arriben dissimulant de Pere Calders).

Un cop llegits i analitzats els contes, han escrit per parelles el seu propi conte.

Aquí els teniu!  

                    LES VERITATS FAN MAL

Em vaig despertar, i vaig tenir moltes ganes de veure el meu amic, en Raül, així que li vaig trucar per preguntar-li si podia quedar algun dia, li va venir bé de quedar aquell dia, a les 11 del matí en el bar de la cantonada de la residència d’avis.

Quan vaig arribar al lloc, no hi era, vaig demanar un cafè per esperar-lo, ja m'havia acabat el cafè que va arribar amb el seu amic Max, el de sempre.  Em vaig aixecar i el vaig anar a buscar a l’entrada del local, com que jo ja havia pres el cafè, li vaig proposar d’anar a donar un tomb; ens vam explicar què havíem fet tot aquest temps i ell m'explicava que havia estat treballant a correus, d’ajudant.

Tot parlant, vam arribar a una plaça, i vam seure en un banc tots dos, i vam deixar en Max, el gos, per allà. Al cap d'una estona jo vaig anar buscar un refresc; al cap de pocs minuts, quan vaig tornar en Raül no hi era.

Vaig preguntar a les persones del parc si l’havien vist, però no  vaig tenir  èxit. A la darrera persona a qui vaig preguntar em va dir que l'havia vist corrent darrere d’un gos.

Vaig anar ràpidament pel carrer que el senyor de mitjana edat em va assenyalar.

Vaig veure el meu amic assegut a l’aparador de la botiga de roba més famosa de la ciutat, m’hi vaig apropar i li vaig dir suaument que què passava, em va contestar amoïnat que no sabia on era el Max, ni tan sols sabia si estava al seu costat.

Vaig haver d’ enganyar-lo i dir-li que estava al carrer de davant, per no preocupar-lo i que ara l’anava a buscar.

En realitat vaig anar a la botiga del costat, que era la d’ animals, perquè en Max no estava a la vorera de davant. Vaig preguntar a l’encarregat de la botiga si l’havia vist, em va dir que n’havia vist passar un per davant feia 10 minuts aproximadament, vaig agrair-li-ho i vaig sortir de la botiga desesperadament, vaig córrer carrer avall per si el veia, vaig repassar tots els carrers, i vaig preguntar a moltes persones si l’havien vist, totes les respostes eren nul·les;caminant vaig arribar en un carrer sense sortida i vaig descobrir en Max, entre diaris, containers i fulles. Mort.

Encara tenia en Raül esperant, així que vaig agafar en Max amb els diaris i el vaig tirar a les escombraries, després vaig tornar a la botiga d’animals, i vaig comprar un gos.

No era exactament  igual que en Max perquè era negre, i no era un gos pigall. Vaig sortir de la botiga, tan natural com vaig poder i li vaig donar, ell no va notar cap diferència.

Així que tots dos vam marxar a casa molt contents.

Dos anys després, en Raül encara no sabia el canvi entre en Max i “ en Max nou” i va aprendre a anar segur per tot arreu i amb tot això, va tenir molta més confiança amb ell mateix. 

 Mireia Encesa i Alba Soler.

EL MONEDER

En una casa llunyana del poble, al mig del bosc, hi vivia una família amb pocs diners. A la família només en formaven part la mare i la filla. La nena no tenia pare des de feia un any i vuit mesos, s'havia mort mentre treballava. Era bomber i va morir cremat.

Una tarda, la nena després d’arribar de l’escola, es va posar a fer deures, mentre la seva mare feia el sopar. Com que no tenien gaires diners sempre sopaven escudella. Mentre la feia es va adonar que li faltaven pastanagues, i li va demanar a la nena que l’ajudés i anés a comprar-ne al poble, que ella mentrestant netejaria la casa. La mare li va donar un moneder de roba que havia fet la mateixa nena amb cinquanta cèntims a dins. La nena va tancar la porta i va anar camí avall.

El sol ja es ponia. La nena caminava espantada perquè sentia sorolls. El vent feia moure les branques i les fulles dels arbres. De sobte, va sentir passes llunyanes darrera seu. Es va girar dissimuladament i enmig de la foscor, en la llunyania, va veure la silueta d’un home, cada cop l’home anava més de pressa, la nena va arribar a veure que era un home gran, va deduir que l’estava perseguint perquè la cridava. Ella, espantada, es va posar a córrer. Va arribar de pressa al poble, l’home seguia darrere seu. Al final la nena es va pensar que l’home la volia violar, ell cada cop estava més a prop. Faltava poc per arribar a la botiga, però ja no podia córrer més perquè estava esgotada. Es va parar en un lloc on hi havia molta gent.

Finalment, l’home la va agafar pel braç i li va dir que es tranquil·litzés que només li volia donar el moneder que li havia caigut al mig del bosc, mentre ella estava pendent dels sorolls de les fulles i de les branques dels arbres. Ella li va donar les gràcies i se’n va anar a comprar les pastanagues.

                                                                                                                      Pol Brull i Julia Oliveras

CRIMS IMPERFECTES

 

Em dic John Lewis, després d’estar setze anys a la presó,  per fi estic lliure.

Encara recordo aquell dia de primavera, havia quedat amb la Maria Jimenez en el parc de sempre. La Maria era la meva xicota, portàvem sortint dos anys,me l’estimava molt i aquella tarda volia  fer un pas més amb ella, volia demanar-li matrimoni, però no sabia com fer-ho i com reaccionaria i estava molt nerviós, notava que em faltava l'aire, estava tremolant com si estiguéssim en ple hivern. 

Pel camí vaig veure una cosa que em va fer canviar d’idea. Era la Maria amb un altre home, de cabells castanys curts, alt i prim, s’estaven a punt de fer un petó. Primer vaig pensar que era una altra dona, però m’hi vaig fixar bé i vaig veure que era ella, vaig decidir marxar i anar cap al parc i que allà ja parlaríem.

Estava assegut al nostre banc, i vaig veure que la Maria s’apropava, quan la vaig tenir al davant li vaig  comentar que feia olor de perfum d’home i ella es va posar nerviosa i em va dir que s’havia trobat un amic. Llavors li vaig explicar el que havia vist i vàrem començar a discutir. De sobte, em va agafar un atac de nervis i vaig agafar un pal que hi havia a terra i li vaig donar un cop al cap, la Maria va caure morta a l' acte. Espantat i penedit vaig començar a plorar , vaig mirar al voltant i em vaig adonar que  que no hi havia ningú, així que vaig començar a pensar com em podia lliurar del cos. De sobte vaig recordar que a la vora del parc hi havia un riu, així que vaig agafar el cos i hi vaig tirar el cadàver. Vaig tenir el pressentiment  que algú m’estava observant. Em vaig  girar, hi havia algú. Sense pensar en res més, em vaig posar a córrer. 

L’endemà em vaig despertar pensant que tot havia estat un malson, però en obrir els ulls em  vaig trobar en un lloc totalment desconegut per mi, era semblant a un soterrani, era un ambient fosc i ple de porqueria, em preguntava que feia allà i de sobte vaig recordar aquella ombra que m’observava. Al cap d’una estona vaig veure que tenia una ferida al cap i em vaig recordar del que havia fet el dia passat amb la Maria i em va entrar un atac d’ansietat.

Vaig escoltar unes passes que s’apropaven i vaig sentir el soroll d’una porta que s’obria, vaig mirar a tot arreu i vaig veure un home, però de lluny no el sabia reconèixer. Quan es va començar a apropar em va recordar l’home que estava amb la Maria i llavors li vaig preguntar que feia allà i com es deia.

L’home em va ignorar i em va començar a curar la ferida. Al cap d’una estona em va dir que el que havia fet era molt dolent , que com podia haver fet allò,també va dir que trucaria a la policia. Sabia que si trucava a la policia aniria a la presó per un assassinat. 

Volia impedir que truqués a la policia, em vaig posar histèric i li vaig dir que no ho fes i em va dir que ja era massa tard i va marxar. Vaig començar a pensar què podia fer per escapar abans que arribés la policia, així que vaig començar a cridar de dolor i l’home es va dirigir a mi, vaig agafar una cosa que hi havia a terra i el vaig matar,  de seguida vaig fugir corrent,però, en sortir de casa hi havia la policia i em van detenir. Al cap de dos dies vaig tenir el judici. Em van declarar culpable i em van condemnar a setze anys de presó. Setze anys en què cada dia recordaria el que vaig fer.

                                                                                                 

                                                                                                                                                                      Joel Baeta i Noemi Barrios

                 

 

DÈBORA

La Dèbora tenia quinze anys quan va tenir la seva primera relació amb el seu xicot Charlie. Quan van acabar ella va sentir que no es van donar el que necessitaven. Ella va seguir amb ell perquè l’estimava i ell a ella també. Va pensar que allò es milloraria amb pràctica i van seguir junts durant molts anys més.

Tots els dies feien l’amor.

Quan ella va complir dinou anys, ja no estava amb en Charile.

Tenia molts nois amb els quals tenia relacions. Sentia que a través del seu cos s’entenia amb els homes i li encantava aquella sensació. Ho feia molt freqüentment i amb moltes ganes.

Hi va haver un noi amb el qual ella es va sentir molt atreta i viceversa. Va estar amb aquell noi molt de temps, però sense tenir una relació, només estaven junts sexualment. Un dia es van enfadar perquè ella només pensava en sexe i ell ho va  notar. Li va dir i ella va respondre de mala manera.

El noi, com que tenia xicota li va dir que no es podien tornar a veure i així va ser. 

Dies després d’estar deprimida, va decidir sortir al carrer per conèixer gent nova: en general, nois que la poguessin complaure sexualment, però no va trobar ningú.

Ja decidida, va anar a la parada del bus per tornar a casa. Es va asseure i un noi se li va acostar amb les intencions clares: pensava que era una prostituta.

Ella es va aixecar i sense parlar, va anar a un lloc que hi havia al costat i van fer l’acte.El noi li va donar diners, ella se’n va anar a casa seva amb els diners.

L’endemà va trucar a una amiga seva i li va explicar amb tot detall el que li havia passat el dia anterior. L' amiga no va reaccionar gaire bé i li va dir que intentés trobar a aquell home per tornar-li els diners. Però ella s’hi va negar, ja que ella va pensar que aquella era una forma fàcil  d'aconseguir diners. L’amiga li va dir que per què feia allò si tenia estudis i podia trobar una bona feina amb un sou més bo i tindria mes reputació al costat de la gent. Però la Dèbora no la va voler escoltar i va penjar el telèfon deixant l'amiga una mica preocupada.

El dia següent es sentia molt malament després de penjar la seva amiga d’aquella manera tan descarada, així que li va trucar per disculpar-se, però ningú li va agafar el telèfon. Ella no sabia si era perquè no li volia agafar el telèfon, o simplement perquè no hi havia ningú a casa. Així que va decidir anar a comprovar-ho personalment i anar a casa seva. Es va arreglar i va sortir de casa decidida a disculpar-se. 

A mig camí de casa de l’amiga, va trobar una cara que li resultava familiar a uns quants metres seus. Va baixar la mirada i va seguir endavant fins que aquell home va estar a escassos metres d'ella, i efectivament el coneixia. Era l’home amb qui havia fet l’amor el dia anterior. Es va ruboritzar i es va estressar, i sense saber què dir, el va cridar. L’home la va mirar amb un somriure i ella, immediatament i silenciosament va treure la cartera i li va tornar els diners que encara conservava.
L’home, amb una cara estranyada, li va dir que per què li tornava i ella li va contestar que no era el que ell pensava que era.

La Dèbora li va posar els diners a la mà, i sense dir res va marxar cap a casa la seva amiga i va picar el timbre. Ningú va obrir la porta. Va a tornar a picar i de dintre es van sentir passos i la porta es va obrir.

L'amiga li va preguntar que perquè havia vingut i què feia a casa seva. La Dèbora es va disculpar pel comportament del dia passat i ella  va acceptar sense cap mena de rancor. Després va explicar a l'amiga que s’havia trobat l’home amb qui el dia anterior havia mantingut aquella relació sexual sense cap tipus d’amor i que li va tornar els diners.  L'amiga, es va sentir orgullosa d'ella, ja que havia  triat el camí correcte i havia fet el que havia de fer.

Tenint la vida que tenia la Dèbora – que no era una vida dolenta- no tenia perquè  practicar aquest ofici, i aquell dia de prostituta, es va acabar convertint en el secret de la Dèbora i la seva amiga i un record del que podrien riure al cap de uns quants anys.

                                                                        Rebeca Buiza i Anna Trias

 L'ENGANY DE LA CAROLINE

El senyor Smith i la Caroline estan casats des de fa 10 anys. Tenen una empresa de mobles. El director de l’empresa és el senyor Smith i la seva dona és la secretària. Fan negocis a Bogotà amb una agència de mobles però també trafiquen amb cafè il·legalment. La Caroline té contactes a Bogotà amb en Miquel. Ella li diu que el seu marit està fent negocis amb una agència de mobles i que podria posar el cafè dins els mobles.

En Williams és un detectiu de la F.B.I i està investigant el senyor Smith i la seva dona.

Un dia el detectiu va a comprar mobles a l’empresa del senyor Smith tot i que ell no sospita que trafiquen el cafè amb els mobles. Aquell dia, però, a la botiga no hi havia el Sr. Smith, només la Caroline. Al detectiu li va agradar molt la Caroline i li va preguntar amb molta curiositat:
- Quants anys tens?
- A una dona mai se li pregunta l'edat. Li va contestar ella amb un somriure.

Al detectiu li va agradar l’actitud de la Caroline i des d'aquell dia el detectiu de tant en tant passava per l’empresa i li  regalava un ram de flors. I es va anant enamorant d’ ella cada dia més. Uns dies més tard la Caroline li comunica al detectiu que ha d' anar a Bogotà. Aquella nit la passen junts.  El detectiu li diu:

        - Caroline, amor meu, he de dir-te una cosa. Sóc detectiu i estic investigant el teu superior per tràfic de cafè il·legal.

      - Jo també t'he de dir una cosa: demà me'n vaig a Bogotà i no vull saber res més de tu. M'has utilitzat només per descobrir el Sr. Smith. 

La Caroline se'n va però el detectiu la segueix i li diu:

- Caroline, espera! Jo t'estimo de veritat!

  

Però la  Caroline no s'atura. El detectiu va a l'aeroport i veu la Caroline fent  un petó el Senyor Smith i ell s'adona que estan casats i que l’estava enganyant. 

El detectiu, molt enrabiat,  va detenir el senyor Smith i el va empresonar per tràfic de cafè il·legal amb mobles. La Caroline no va ser detinguda i se'n va anar amb el detectiu perquè no tenia amb ningú amb qui anar.

Al cap d’uns mesos la Caroline li va comunicar al detectiu Williams que estava embarassada i es va divorciar del senyor Smith i es va casar amb el detectiu Williams. Tot i la seva història tan estranya,  van ser molt feliços.

Mamadou Danso, Maria José Marchez,Noheli Ponce

DE L'AMOR A L'ODI I DE L'ODI A L'AMOR

Jo un dia estava amb l'Abdel al llit, ell és el meu amant. Suposadament el Manolito estava a la feina com sempre. Ell és el meu marit.

Mentre nosaltres dos estàvem al llit, vam sentir la porta de casa com es tancava, jo ràpidament em vaig embolicar amb una tovallola i vaig sortir de l'habitació, mentre li deia a l'Abdel que s'amagués sota el llit.

Mentre anava pel passadís, vaig sentir el meu marit com li deia a algú que anés a l'habitació abans que la seva dona arribés, és a dir, jo.

Vaig travessar el passadís fins que el vaig veure a ell rient. No estava sol, hi havia algú més. En Manolito estava amb una antiga amiga meva que es deia Manoli. Ella treballava amb en Manolito des de feia temps. 

Quan de sobte em van veure, se’m van quedar tot dos mirant
- No és el que sembla Maria- va dir amb una veu temblorosa-
-I que sembla doncs?-Li vaig dir amb una veu amenaçant – Marxa de casa      ja! No et vull tornar a veure.

- Doncs com vulguis, ara mateix vaig a buscar les meves coses.-No, ves-te’n ja d’aquí!- vaig dir espantada-

En Manolito va anar a la nostra habitació i va agafar les seves coses. Quan estava a punt de sortir, es va recordar que sota el llit tenia una capsa amb les medalles de natació. Es va ajupir, i..

- Després et queixes de mi , si tu fas el mateix !
- Jo necesitava que algú em donés l'amor que tu fa temps que no em dones, només em tractes malament.

Es va fer un silenci intens fins que en Manolito mentre sortia per la porta va dir:

- És millor que ens divorciem i siguem feliços amb els nostres amants.
- Tens raó - li vaig dir jo una mica desil·lusionada perquè en el fons l'estimava.

Al cap de sis mesos vam anar a judici i ens van donar el divorci. Oficialment ja no estàvem casats.

Jo, ara ja fa uns 4 anys que estic amb l'Abdel i en Manolito amb la Manoli. Entre nosaltres hi ha una bona relació. Moltes vegades quedem per fer sopars i dinars.

           Abdel Koubghi i Maria Pato   

L'ÚLTIMA NIT

Una nit d’hivern del 1995 en un petit poble anomenat Kleinangle

(Gran Bretanya), hi vivia una de les famílies més riques del poble, a la mansió Haselgand. El Sr. George era un dels empresaris més importants del país, de molt èxit, ja que la seva empresa era una de les més importants.

En una nit freda de gener, la família Haselgand tornava de sopar del restaurant del poble, van arribar a casa tots molls per la pluja, i van veure que el senyor Gargamel no era a casa. El van buscar hores i hores i finalment va aparèixer  però no actuava com sempre. 

Rose, la filla, el va notar molt estrany i va comentar als seus pares que l' actitud de Gargamel no era la mateixa, que semblava maleït, els pares no hi van donar massa importància i se'n van anar a dormir.

A mitjanit, Rose es va aixecar de cop perquè va notar unes sensacions estranyes a vora seu, era ell Gargamel, estava just davant seu, ella es va espantar i li va preguntar que feia allà, ell li va dir que ella estava cridant, tenia la veu diferent de l'habitual, ella seguia pensant que ell mostrava una actitud molt estranya.

Rose li va dir què li passava:

-No puc dormir, Gargamel.

-Per què senyoreta Rose? -amb una veu molt estranya-

-Perquè noto unes sensacions i presències estranyes en aquesta habitació, tinc la sensació que algú m'observa i em vol agafar... -va dir amb veu molt espantada-.

Ell, amb una veu molt greu, li va dir que no passava res, que no hi havia ningú a l'habitació, i se’n va anar..

Molt espantada la Rose, li va demanar al Sr.Gargamel que es quedés a dormir amb ella, Gargamel va acceptar.

La Rose es va tornar a adormir, mentrestant Gargamel seguia despert, l'observava atentament amb una cara de desig, com si la volgués matar. Els pares seguien dormint ells, no es podien imaginar el que passaria en aquella freda nit d’hivern.

Gargamel es va aixecar del llit, i va anar cap a la cuina a buscar un ganivet. Rose mentrestant continuava dormint , ella no podia imaginar el que passaria en aquell moment. Va sentir un altre cop, un soroll a la seva habitació, i es va aixecar, va veure a Gargamel just davant seu observant-la amb les mans enrere, ella es va espantar i Gargamel li va dir que callés i que no cridés que si no la mataria.

Rose, tota espantada, el mirava. Ell va posar el ganivet sobre seu, era l'última nit de Rose, ella mentrestant seguia plorant, quan de cop va cridar. Gargamel es va espantar i la va matar.

Gargamel, molt nerviós, la va observar mentre ella estava morta sobre el llit, Gargamel es va suïcidar després d'haver-la matat.

Al matí següent quan la mare  va entrar a l'habitació i va veure la Rose sobre el llit morta i al costat el Sr. Gargamel també mort...

TOT HAVIA ACABAT. 

                                         Miquel Pizarro, Bintu Touray, Mohamed Outgerar.

          La castanyera

Hi havia una vegada una castanyera que es deia Concepció. Era una excel·lent castanyera que feia bé les castanyes , les feia tant bones que quan passava cada dia per la ciutat , tothom anava a comprar-n’hi  , i tots junts cantaven: la castanyera , la castanyera , ven castanyes a la muntanya ,la castanyera ,la castanyera.

Vivia en una muntanya molt alta amb el seu gat. Allà, a les muntanyes, sempre hi feia  mal temps. Vivia en una caseta abandonada que tenia goteres .

Un dia estava venent castanyes i  quatre lladres li varen robar les castanyes i els diners que cobrava . La van robar perquè la castanyera no els  volia vendre castanyes. Després  d’això , els  habitants del poble la varen voler ajudar a resoldre el problema .

Per ajudar-la, es van reunir tots a la sala de l’Ajuntament del poble. Allà van discutir sobre quina solució era la millor. Quan van acabar de parlar TOTS! Van pensar fer una trampa als lladres. Van decidir que quan veiessin els lladres, cada veí  sortiria d’un cantó i així  bloquejarien els lladres i els podrien atrapar.

Finalment, van atrapar els lladres i els van portar directament a la presó . La castanyera, com a agraïment va preparar una súper castanyada per a tot el poble.

                                            Asset , Jenabu i Mariamu

     Kiko l’aventurer

Hi havia una vegada un noi que es deia Kiko. Era un noi baix, amb ulleres. Era un noi de poc seny. Sempre tenia la intriga de saber quant s’acabaria el món.

Vivia en un poble, i era l’únic de la seva família que estudiava. Sempre volia anar a la ciutat i descobrir noves coses. Per exemple buscar la fi del món. 

Un dia va decidir marxar de casa i passar noves aventures. Va anar a la ciutat i s’hi va quedar un bon temps. Ell ja no podia més, volia saber quant s’ acabaria i on s’acabaria el món.

Llavors va visitar poble per poble. Fins que va arribar a un desert. Ell pensava que cavant ho trobaria, així que va acabar fent-ho. Va començar a cavar i va trobar un nou planeta de fantasia, era infinit. Hi havia ocells , fades , pols de màgia i la reina . Era preciosa. Ell se’n va enamorar de seguida però de sobte  va sortir una bruixa i li va dir que si es volia quedar amb la reina li havia de fer un petó, ara bé, si li feia s’hauria de quedar per sempre en aquell planeta màgic. Havia de triar entre tornar a la Terra però sense cap record d’aquell misteriós planeta o bé quedar-se allà per sempre.

Finalment, ell va decidir quedar-se en aquell planeta. Ja no va voler saber quant s’acabaria el món, només pensava en la seva preciosa reina. La família ja no va saber mai més res d’ell.

Fatu Jallow i Nohalia Bouyouli